|
 L'arqueologia ha documentat el poblament prehistòric al territori alcoià des del paleolític mitjà (40.000 anys) al jaciment del Salt i a la partida de Polop.
Prop de la Sarga hi ha uns abrics amb pintures rupestres prehistòriques, actualment closos amb una tanca metàl•lica, en què s'observen escenes de caça, recol•lecció, a més de motius figuratius i esquemàtics, que completen la seqüència pictòrica postpaleolítica de la Mediterrània peninsular (V-III mil•lenni aC). D'altres restes de l'època neolítica i de l'edat dels metalls, constatades a la Falguera, les Llometes, la Cova de la Pastora, el mas de Menent, la Mola Alta, en donen testimoni de l'ocupació prehistòrica del terme municipal.
Deessa Mare de la Serreta. Cultura Ibèrica
El poblament durant l'època ibèrica (s IV-III aC), situat a la Serreta (monument nacional) i al Puig, constitueix una mostra singular de l'urbanisme ibèric, a més a més d'un important patrimoni arqueològic.
La presència de restes de la romanització, per bé que escasses, van ser trobades a la necròpoli de l'Horta Major, a la partida de Polop, i en petits poblats situats en llocs elevats.
A l'època islàmica el territori és ocupat per una sèrie de petits poblats anomenats alqueries, els topònims de les quals perviuen en l'actualitat (la Uixola, Benissaidó, Polop, Barxell, etc.), els quals depenien -entre els segles X i XIII- de la fortificació situada al Castellar.
Tota aquesta configuració del terme va ser transformada absolutament després de la conquesta cristiana. Alguns musulmans sotmesos (mudèjars) habitaren a les alqueries de Xirillent i Barxell, el senyor aragonés de les quals va construir un petit castell poc després de la conquesta.
Cérvol pintat de la Sarga
L'afany de colonitzar i assegurar la frontera meridional del Regne de València, després de la conquesta cristiana duta a terme per Jaume I, provocaria el naixement d'un nucli de població situat entre dos barrancs (Molinar i Riquer), que constituïren les defenses naturals de la vila. A partir de l'any 1256, data fundacional d'Alcoi, la vila -de nova planta- anà creixent darrere del seu recinte emmurallat i, al començament del segle XIV, conegué el seu primer eixample anomenat Raval o Pobla Nova de Sant Jordi.
L'any 1276, diversos avatars històrics -relacionats amb les revoltes dels musulmans que habitaven les valls circumdants- van donar origen al patronatge de sant Jordi, al qual la tradició atribueix la seua cèlica intervenció en defensa dels nous pobladors, amb motiu de l'atac que van patir, durant el qual va morir el cabdill al-Azraq.
En 1291 el rei Jaume II va donar la vila a l'almirall Roger de Llúria i la vila no tornà a poder reial fins a 1430. En aquell any, com a conseqüència de la revolta del senyor d'Alcoi d'aleshores, Frederic d'Aragó, comte de Luna, la vila va passar a poder reial i, des de 1447, el rei Alfons el Magnànim li confirmà el privilegi de tenir representació en les Corts valencianes.
Vista de l'Arc de sant Roc i Portal de Riquer
Des dels primers anys del segle XVI es desenvolupà la preexistent manufactura llanera, fet que va atraure la gent dels voltants a instal•lar-se a Alcoi. Els alcoians participaren en el moviment popular agermanat (1520-1521), i en aquesta època hi hagué una important expansió econòmica i demogràfica, que va perdurar al llarg de la centúria següent.
Durant la Guerra de Successió (1705-1707) els alcoians defensaren la causa de l'arxiduc Carles, per la qual la vila va ser assetjada i va patir atacs, l'abolició de privilegis locals, multes, etc., que en van minvar la població i la riquesa. Uns anys després el mateix rei Felip V li va concedir la supressió dels gravàmens i va concedir privilegis a la Reial Fàbrica de Draps.
La recuperació econòmica experimentada durant la segona meitat del segle XVIII motivà que Alcoi esdevinguera el primer nucli industrial valencià, el qual en aquesta època incorporava a les seues activitats la indústria paperera. Tot això, originaria una pujada demogràfica i també els inicis de la implantació d'un sistema de producció capitalista.
Desfeta d' Alcoi
Amb motiu de la Guerra del Francés (1808-1814), Alcoi va ser envaïda de nou i va contribuir amb donatius i milícies. Cap a 1830 la indústria metal•lúrgica s'incorpora com a nova activitat econòmica. Després d'una època de liberalisme, més tard de la mort de Ferran VII, Alcoi es decantà pel partit isabelí i organitzà partides contra els carlins. Les indústries, situades tradicionalment prop dels llits del Molinar i del Riquer, es mecanitzaren i supliren una considerable mà d'obra, fet que va motivar l'aparició dels anomenats moviments ludistes (1821-1844), que causaren la destrucció de la maquinària com a reivindicació de la classe obrera.
En 1844 la vila va rebre el títol de «ciutat lleial», per mitjà d'una reial cèdula atorgada per la reina Isabel II, com a compensació pel seu suport al govern moderat, enfront de la revolta progressista encapçalada per Pantaleó Boné. Aquest fet no salvà els alcoians de l'assalt de les tropes governamentals quan la ciutat va donar suport a la insurrecció «gloriosa» de 1863.
Durant la Primera República, Alcoi es va situar al capdavant dels conflictes socials a causa del malestar de la classe obrera, que s'organitzà i va ser pionera a crear la seu espanyola de la Primera Internacional dels Treballadors (AIT). Pel juliol de 1873 van esclatar les sangonoses jornades conegudes amb el nom de Revolució del Petroli, en què ocorregueren revoltes obreres de tendència anarquista que pretenien obtenir millores salarials i reducció de la jornada laboral.
Detall de la casa modernista coneguda com "Casa del Pavo"
La classe burgesa alcoiana del segle XIX i de la primeria del XX es va fer construir cases i residències, algunes de rellevant interés (arquitectures modernistes que imitaven les de Catalunya), a més d'edificis fabrils de gran bellesa que actualment constitueixen un ric patrimoni industrial.
Durant la Guerra Civil, les indústries van ser socialitzades i van derivar en col•lectivitats dedicades a la fabricació d'armes i altres vitualles per a la guerra.
A partir dels anys cinquanta, la ciutat va atraure una immigració important i es desenvolupà un creixement urbà accelerat, alhora que es consolidava la indústria alimentària (dolços, licors, olives farcides, etc.), i la indústria tèxtil, paperera i metal•lúrgica experimentava una gran expansió.
|
